Pre-o-COP-a’t! La guia que et cal per la COP de París 2015

Tot sembla indicar-ho. Ja han passat els parcials, s’apropa el desembre, els dies són curtets, el fred ha arribat de cop, el Corte Ingrés ja comença la campanya de Nadal, el rebost de casa els pares ja es comença a omplir de Suchards... i tu tens la sensació que l'any ja s'acaba, que el 2015 ja està finiquitat. Que l'únic que queda d'interessant aquest any és menjar torrons, fer cagar el Tió, que vingui el Papa Noel i veure si ----- per Cap d'Any. Oi que sí?
Doncs no, xaval! Vas ben equivocat. Et portem dues sorpreses, i venen les dues COP! De COP 2015. I de París!
 
Però espera, espera. Ara que ho penses, és veritat que alguna cosa et sona. Això de París, això de la COP... alguna cosa del clima, no? Et fa mandra llegir de què va, però les entranyes d'ambientòleg se't remouen, la consciència et crida "eco!", "pensa en verd!", "implica't!". Doncs bé, aquí decideixes. Si creus que no, que passes del tema, la opció és ben clara: deixa aquest article, enterra't sota un mar d'alcohol, gira l'esquena al món i ofega't en la indiferència. Aquí ningú et jutja, eh? Pel contrari, si creus que sí, que això val la pena entendre-ho, que no saps de què va però vols enterar-te'n d'una vegada per totes, que ja n'hi ha prou de COPsar la realitat però no entendre-la... Tranquil, estàs salvat. Ofega’t en un mar d’alcohol igualment. Aquest és el teu article. Et presentem...

La guia no-oficial, no-gaire-llarga, no-objectiva i tan-ben-feta-com-sabem sobre la COP21 de París 2015!

0b3ed2351e92e169-07600.jpg

El laberint d'acrònims explicat tot de COP

Quan comences a saber-ne una mica d’un tema, utilitzar sigles incomprensibles et fa sentir gran i important i per tant esdevé inevitable (ja ho sabem, l’ego humà no té fi). I en això, els que es dediquen al clima en saben molt, així que abans d’endinsar-nos en les entranyes de les negociacions climàtiques internacionals, convé tenir-ne clares algunes: COP, UNFCCC, IPCC, BAU, GHG, WTF, CCAA, ACAC…

Comencem pel principi: la Conferència de les Parts (les sigles COP venen del nom en nordamericà anglès: Conference Of the Parties) és una cimera que se celebra anualment (tot i que de celebrar èxits més aviat pocs) i que reuneix a tots els països integrants de la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic, la UNFCCC (que, de nou, prové de l’anglès: United Nations Framework Convention on Climate Change). La UNFCCC va ser establerta durant la famosa conferència del clima de Rio 1992, a.k.a. Cimera de la Terra, a.k.a. Conferència de les Nacions Unides sobre el Medi Ambient i el Desenvolupament (bola extra: les sigles són UNCED, esbrineu d’on venen?). Però no ens perdem: dèiem que la COP és la trobada anual dels països de les Nacions Unides per parlar sobre el clima. És, doncs, l’espai principal on s’han anat desenvolupant les negociacions internacionals sobre canvi climàtic des que aquest tema va començar a prendre rellevància a principis dels 90s. Específicament, la primera COP (la COP1) va celebrar-se el 1995 a Berlíni algunes de les més rellevants que l’han seguit han sigut la COP3 a Kyoto (endevines quin tractat s’hi va aprovar?), la COP6 a l’Haia i Bonn (sí, la resposta a la pregunta d’abans és el Protocol de Kyoto) o la COP15 a Copenhaguen (ben endevinat, l’enhorabona!). No, Espanya no ha acollit mai una COP. De veritat, ni un sol cop. Exacte, tampoc és un país que destaqui per la seva iniciativa en legislació o negociacions ambientals. Què hi farem.

Però no perdem el nord. Ja sabem què és la COP, i ara ja podem anar caminant cap a París. Entendre què s’ha anat gestant durant aquests anys és essencial per tenir una perspectiva clara sobre què pot passar en aquesta COP21, i ens hi posarem de seguida. Abans, però, cal acabar de resoldre els acrònims promesos.
Anem, doncs, cap al famós IPCC (es pronuncia i-pé-cé-cé, amb “cé” de “zé”, i no ens vingueu ara de catalanets), el Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic o Intergovernmental Panel on Climate Change. Podríem aprofundir en les dificultats de traduir la paraula “panel” (i constatar que “grup” no té la mateixa classe) però ens limitarem a explicar que es tracta d’un cos (“cos intergovernamental” quedaria millor, veus?) format per científics i tècnics assignats pels diferents governs que es dediquen a proporcionar la informació rellevant de cara a entendre els riscos i obligacions del canvi climàtic antropogènic. L’IPCC és anterior a l’UNFCCC (com podeu deduir del fet que té una C menys): data del 1988 i va ser impulsat per la Organització Meteorològica Mundial (el sindicat d’homes del temps, que pateixen que amb el canvi climàtic encara faran pitjors prediccions) i pel Programa de les Nacions Unides pel Medi Ambient, o United Nations Environmental Program (pel qual, curiosament, s’utilitzen els dos acrònims: PNUMA o UNEP; però no us hi acostumeu, normalment ens agenollem davant la força neoimperialista de les sigles angleses). Bé, parlàvem de l’IPCC: es dedica, essencialment, a fer uns informes que s’han anat titulant, en una espectacular mostra de capacitat creativa, Primer Informe d’Evaluacio, Segon Informe d’Evaluació, Tercer Informe d’Evaluació… endevineu els seguent? Doncs sí: Quart Informe d’Evaluacio i Cinquè Informe d’Evaluació, aquest últim acabat de sortir del forn (bé, l’any passat). Aquests informes són una compilació de tota la recerca científica que es desenvolupa a escala global sobre aquests temes i estipulen, després que 10.000 científics ho revisin tot 7 vegades i després que aquestes revisions hagin passat per un 5 peer-reviews, aquelles advertències i projeccions a qui tothom fa cas. Bé, tothom no: per si no n’estaves al corrent, encara no s’han extingit aquells especímens anomenats “negacionistes”, entre els quals hi destaquen els nostres amics els yankees republicans i el cosí de Rajoy.

Què més? GHG és Green House Gases (gasos d’efecte hivernacle), BAU és Business As Usual (escenari de projecció climàtic si tot segueix igual) i WTF, CCAA i ACAC són… bé, com que segur que ja n’has tingut prou, et deixarem amb un enllaç per resoldre tu mateixa tota la resta. Aquí.
Bé, fins aquí amb les tedioses sigles, que estudis recents (Rufí et Muntané 2015) han analitzat amb profunditat. Pareu atenció, doncs, a la primera gran conclusió d’aquest article: que, si tenim en compte tots els acrònims presentats fins al moment, les negociacions internacionals sobre el clima han aconseguit, fins a dia d’avui i entre d’altres resultats, generar un total de 7 “C”s, 5 “U”s, 4 “N”s i 4 “P”s. No està malament. Les Nacions Unides (“U” i “N”) han jugat fort.


Del trio de Kyoto a la desfeta de Copenhaguen

Les negociacions sobre el clima (vulgarment conegudes com a negociacions per no rostir-nos com un pollastre a l’ast) no han estat mai fàcils: després de voltar per tot el món celebrant més de 20 conferències d’alt nivell, els acords als quals s’han arribat són pocs, poc ferms i poc vinculants. Analitzem-ne l’evolució i els moments més destacats.

Comencem pel plat gros. El Protocol de Kyoto et sona? Sona a gran avenç. Sona a cosa guai. Sona a que està bé. Sona a que no està tant malament. Sona a cançó de reggaeton.
El Protocol de Kyoto, començat a negociar el 1995 i aprovat el 1997, estableix que els països del Nord Global d’aleshores (és a dir, els “països desenvolupats”, com se’n deia antes) reduirien les seves emissions en un descabellat 5% respecte els nivells de 1990 i en vista a la mitjana dels anys 2008-2012! Estupendàstic! Tots contra el canvi climàtic!
Llàstima que el 1995 les emissions globals ja eren un 5% menors a les de 1990. Ups. “Bé, què hi farem”, degueren pensar, “almenys redistribuïrem una mica més les emissions, i començarem a fer-ho des de ja!”. Bé, només que havien de complir amb dos criteris per tal que el protocol entrés en vigor:
  1. Que un mínim de 55 estats el ratifiquessin. (Hi ha més de 55 estats al món? En serio?)
  2. Que entre els ratificants hi haguessin suficients estats del Nord com per arribar al 55% de les emissions d’aquest bloc en base al 1990.

Aturem-nos un moment i anem a recuperar les matemàtiques que fa des de primer de carrera que no treballes. 55% de les emissions del Nord? Per què 55? Mirem-ho al revés: havien de quedar-ne fora menys del 45% de les emissions (100-55=45, seguiu?). I quines eren les tres combinacions que requerien de menys actors (només 2) per boicotejar aquest acord? Doncs: o Unió Europea i EEUU; o Japó i… EEUU (jeje, dos cops EEUU, quina casualitat); o Rússia i… EEUU! (en serio?)
Així doncs, les COPs van anar trobant-se tot discutint detalls d’implementació del Protocol de Kyoto fins que el 2001, després que George Bush fes la pirula a Al Gore i es proclamés president d’EEUU -país altrament conegut com USA (Units Som Així)-, el presi va arribar i va dir: “ei, que els Estats Units no ratificarà el protocol ja que no és prou eficient i a més tinc un cosi que…”. Era un dia 28, i el món va mirar cap al calendari, esperant que fos el 28 de desembre… però no, era el 28 de març. Semblava que en Jordi Bush anava en serio.

Amb EEUU fora, quedava només una possibilitat d’acord. I la Unió Europea, ferma convençuda de la necessitat de liderar les negociacions del clima (i nova abanderada de la lluita contra l’unilateralisme nord-americà), ho va tenir clar: calia salvar Kyoto, calia aconseguir que el protocol s’implementés. Es disposava, doncs, a explorar la possibilitat que quedava: un trio d’aquells que són tan difícils d’aconseguir com els que intentes colar-li a la teva parella. Així doncs, la UE va entrar decidida a la discoteca i es va dirigir directament cap a la barra, on assegudes en un tamboret hi havia, amb un vestit curtet, la Rússia i el Japó.  
“Què hem de fer?”, va deixar anar la UE, sospirant.
“Doncs podries començar convidant-nos a un parell de Bloody Marys”, va etzibar-li Rússia.
I així, després d’una nit que va allargar-se més del compte, després de pagar copes tota la nit (a més del taxi de tornada i l’hotel), i després de renegociar les condicions del trio fins a un punt irreconeixible, la UE va aconseguir el seu objectiu: Rússia i Japó van ratificar el protocol i aquest va poder entrar en vigor. Era el 16 de febrer de 2005, més de 10 anys després de l’inici de la seva negociació i a menys de 8 anys de la finalització del seu termini.


Kyoto_Protocol_participation_map_2010.png
Països vigents al protocol de Kyoto: en verd, signat i ratificat; en taronja, signat però no ratificat; en vermell, abandonat. Font: la bona Viquipèdia.

Amb Kyoto en vigor, tot i que més insípid que el menjar d’un hospital, fou el moment d’adonar-nos tots plegats que, ja entrats al segle XXI, la distribució de les emissions globals havia canviat tant que calia fer un replantejament per veure a qui calia convidar a entrar a la festa. Parlem dels temibles països emergents, entre els quals cal comptar-hi, com a mínim, a Brasil, la Índia i… la Xina. A tot això, eventualment en Jordi Bush deixa pas a Berard Obama al capdavant d’EEUU, el primer candidat a parlar mai de canvi climàtic en campanya. I malgrat un cert optimisme sobre un possible canvi en la posició dels veïns yankees, l’emergència de la Xina com a colíder seu en la llista de països més contaminants complica una mica les coses. La Xina i EEUU passen a ser actors completament imprescindibles en qualsevol futur acord climàtic i, com dos nens de P3, afirmen paral·lelament que si l’altre no firma un compromís ells tampoc ho faran.
En una quedada per fer un cafè a Bali el 2007, les desavinences es fan evidents: per una banda, els gringos i la UE (sí, els europeus segueixen pul·lulant per aquí, intentant quedar bé amb en Berard) defensen un nou marc de negociació on es tracti a tothom per igual i on, per tant, s’inclogui al conjunt de països emissors; pel contrari, els hans proposen una extensió post-2012 de Kyoto, que els seguiria eximint de responsabilitats (digueu-li tonto, al Chairman). La solució (si pot dir-se’n solució) és que s’obra una via de negociació per a cada una de les propostes. En conseqüència, es produeix una nova batalla de nens de P3 a l’engròs, on els països del Nord s’ajunten amb els del Nord i els del Sud s’ajunten amb la Xina i companyia. Els dos blocs bloquegen la via de negociació de l’altre durant dos anys, moment en què tornen a quedar per fer un gintònic a Copenhaguen 2009.

Logo oficial de de la COP de Copenhaguen (dreta) i versió alternativa (esquerra).


Copenhaguen havia de ser la solució de tots els problemes, el nou Kyoto. Vaja, una mica com el que s’espera de París. La cosa, però, ja va començar malament: fred terrible, caos logístic, cues interminables, manifestacions massives (coi d’ecologistes!), etc. El lobby de diplomàtics que van a les COPs només per veure món i fer amics afirmaven, cap al final de la trobada, que “després de 15 anys d’anar a les COPs” havia sigut “l’experiència turística més nefasta de totes… i eeerhm, això del clima va fent, no patiu!”. Tocant una mica més de peus a terra, el belga Germà Van Rompuy va qualificar la trobada, en un cable facilitat amablement per WikiLeaks, com a “desastre increïble”, i va afirmar també que Europa hi havia sigut “totalment exclosa” i “maltractada”. Van Rompuy, que acabava de ser escollit com a primer president permanent del Consell Europeu, també va comentar -en un gest d’increïble virtuositat d’alt diplomàtic- que l’únic de bo de Copenhaguen era que ell no hi havia anat. Però en fi, què va passar perquè tot anés tant malament?
Tornant al bar, la questió és que com que només hi havia Lario’s i Gordon’s, l’ambient ja havia començat crispat i no va acabar de millorar gaire. Quan quasi ja era l’hora de marxar, l’equip de BASIC (ho sembla però no és un nom de producte de neteja), format per Brasil, Invictus Sudàfrica, la Índia i la Xina, apuren les copes i deixen anar sobre la taula, com qui tira la manilla del trumfu, un acord pre-negociat entre ells. El que s’anomenaria Acord de Copenhaguen és un conjunt d’accions de tipus no-vinculant, no-multilateral i no-moltes-altres-coses, on les emissions es mesuren en una nova unitat anomenada “promeses” que cada estat ha de desenvolupar de manera voluntària. El punt més rellevant del document és la inclusió del compromís de no superar l’augment dels 2ºC de la temperatura mitjana global respecte a nivells pre-industrials (és a dir, posar-nos més morenos però no rostir-nos), tot i que ningú es cregui que això pugui evitar-se a partir del que es proposa a l’acord. Al Copenbar, BASIC s’apropen a EEUU a ensenyar-li l’acord, i aquest l’accepta. Al cap de poca estona, i degut a les pressions socials i les copes de més, els altres estats van caient i se sumen a l’acord. La UE, en hores baixes, diu que sí al que és l’antítesi del que portava anys defensant.
Però no tothom sucumbeix a la temptació. L’Aliança Bolivariana per les Amèriques (ALBA), que realment té un nom més èpic (Aliança Bolivariana pels Pobles de la Nostra Amèrica) i que aglutina als rojillos de Bolívia, Cuba, Equador, Nicaragua, Veneçuela i altres, es resisteix a l’acord de Copenhaguen per no ser prou efectiu. Abans del final de la nit, l’ALBA s’aixeca i diu que no. Els altres, un cop recuperats de l’espant i després de comprovar que el sol segueix al seu lloc, diuen que què hi farem. Aquest fet provoca que la COP, que només adopta decisions per consens, no assumeixi l’acord, però sí que en dóna constància escrita i l’acord segueix endavant per als països que l’han subscrit.


http://media.caglecartoons.com/media/cartoons/78/2009/11/26/71672_600.jpg
Projecció gràfica de l'IPCC segons l'escenari CAU ("Conferences As Usual").


I acabat l’episodi de Copenhaguen ja ens anem apropant al moment actual. Mesos després d’aquell acord estrany, comencen a aparèixer les primeres promeses de reducció d’emissions (recordem que són unilaterals i no-negociades) amb horitzó al 2020. Algunes de les més rellevants, incloent també els primers “compromisos” de països del Sud, son:
  • Unió Europea: 20-30% amb base al 1990
  • Japó: 25% amb base al 1990
  • Rússia: 15-25% amb base al 1990
  • Austràlia: 5-25% amb base al 2000
  • Estats Units: 17% amb base al 2005
  • Xina: 40-45% (en Carbon Intensity, és a dir, carboni/PIB)


Dos anys després, a Durban 2011 (COP17), la Unió Europea agafa en certa manera el toro per les banyes (els autors d’aquest article ens considerem totalment contraris a la tauromàquia tot i l’ús d’aquesta expressió) i, amb l’ajut d’AOSIS (un grup de països formats per illes petitones que demà ja no hi seran i que, per no caure en l’oblit, han adoptat aquest nom que s’assembla al del grup OASIS), comencen a fer-se pesats per aconseguir un tractat que vinculi jurídicament les promeses fetes en el marc de l’Acord de Copenhaguen tant pels estats del Nord com del Sud. A Durban les copes van barates i s’acorda en aquest sentit i amb horitzó al 2015 (ep, ja quasi som aquí!) adoptar un instrument de força legal que ajudi a transitar cap a aquest objectiu. Així doncs, s’aprova a l’Estat Espanyol la Llei Mordassa es crea un grup de treball per tenir enllestit aquest instrument per la COP21 que se celebrarà d’aquí no res a París (ep, ja quasi som aquí! (bis)).
Tot i això, la pugna Nord-Sud segueix present (recordeu les batalles de P3) i els països del Sud imposen com a condició que, a més a més, hi hagi una pròrroga del Protocol de Kyoto fins al 2020. El segon període d’aplicació de Kyoto s’aprova el 2012 però queda encara més insípid que el menjar d’hospital d’abans, és a dir, queda més insípid que el cafè d’un bar de facultat, i això es deu a que Japó, Rússia i posteriorment Austràlia no ratifiquen aquesta ampliació de Kyoto. No només això, sinó que el Canadà, tan xulos ells, fins i tot abandonen el protocol (res, un petit gest simbòlic d’un país que només és el 9è major emissor mundial).

Imatge corporativa oficial d'AOSIS, l'Aliança de Petits Estats Illa.


I així, a grans trets i obviant moltes historietes (algunes per avorrides, d’altres per irrellevants, i d’altres perquè no ens n’hem enterat o no sabem com explicar-les), arribem a l’escenari actual, a les portes de la COP21 de París.

 

Aquest COP sí: a la 21a va a la vençuda!


Així doncs, a les portes de l’horitzó per la negociació sobre els compromisos de reducció d’emissions, la COP21 que se celebrarà a París la setmana vinent pren tota la importància del món. L’optimisme amb què s’enfronta (semblant a l’optimisme amb què s’han enfrontat ja 20 COPs abans) s’espera que desencadeni en una sèrie de resultats de reducció, amb els quals es podria arribar a un augment de només (només, com si fos poc) +2,7ºC. Això si es complissin totes les promeses unilaterals fetes, i segons unes estimacions molt alegres de les Nacions Unides (altres experts, agències de la mateixa ONU i societat civil diuen que ens passarem dels +3ºC, i no precisament de poc).


COejbYaW8AALed0.jpg
"Si som una conferència d'èxit, passaré d'home de la síntesi a president de la fotosíntesi", vinyeta de l'Opinion [http://lopinion.fr].


Durant les properes dues setmanes veurem, doncs, si els estats es comporten i estan a l’altura de les previsions de canvi climàtic o si segueixen actuant com els nens de P3 que hem utilitzat com a comparació (amb tot el respecte pels nens de P3 que llegeixin aquest article) al llarg de l’article. Les perspectives per aquesta COP són bones o dolentes en funció de què n’esperem, però el panorama general, almenys quan el visualitzes per primera vegada (és a dir, abans d’internalitzar-ho) no és precisament esperançador. Si és el cas i si, arribats a aquest punt, et sents terriblement trist i notes una buidor interna de color verd que no saps com solucionar, creiem sincerament que ara sí, que ara tens permís per ofegar-te en un mar d’alcohol, girar l’esquena al món fins passat Nadal i passar les penes de la forma que millor puguis. Ara, almenys, tindràs la consciència tranquil·la. I no pateixis per la COP, que ja te l’explicarem al gener. Pots fer això o, si no et convenç, també pots sumar-te a les coses que estan organitzant molts amics i amigues (aquest diumenge, per exemple, primera cita: Marxa pel Clima a Barcelona), o passar-te tots els dinars de Nadal menjant el cap a la família que el canvi climàtic és important (als avis els hi hauràs d’insistir que sí, que és allò mateix que ja es parlava als 90s però que mira, no marxa tu).

El futur del clima depèn de tu! Bé, i dels Estats Units i de la Xina. Però de tu també!



Martí Rufí i Quim Muntané


Fonts:

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada