Quina és la visió dels i les estudiants de Ciències Ambientals respecte la Sobirania Alimentària?


Seguint la dinàmica de l’any anterior, aquest curs passat, des d’Ambient Crític vam voler portar el debat a l’aCCAAmpada que com cada any, s’organitza per i per a l’alumnat de Ciències Ambientals. Aquest cop, aprofitant el material de les jornades que vam coorganitzar amb altres col•lectius de la Universitat Autònoma com l’Hortet i ARAG, i al costat de la revista Soberanía Alimentaria, biodiversidad y culturas el novembre del 2013 a la Universitat Autònoma de Barcelona, vam llançar a les persones assistents al debat un seguit de “qüestions” per tal de poder treure l’entrellat entre totes del que representa la Sobirania Alimentària, com es veu reflectida a la societat actual i quines propostes i iniciatives poden potenciar-la.

Entre d’altres qüestions, es va parlar sobre la relació entre la sobirania alimentària i el desenvolupament rural, el seu potencial revolucionari, la relació que té amb el medi ambient i com s’hauria de treballar dins i des de l’àmbit universitari.


Un dels grups immers en el debat
El debat, organitzat a partir de tres grups de treball, que va mobilitzar una cinquantena de persones, va generar un seguit d’idees d’entre les que en destaquen les següents:
A tots tres grups es va esmentar que el fet de canviar els hàbits de consum permetria lubrificar l’engranatge per fer funcionar el sistema basat en la sobirania alimentària, ja que a part de la conscienciació de la ciutadania, es requereix unes mesures d’actuació que a nivell tan individual com col·lectiu es poden resumir en el canvi d’hàbits de consum. Per exemple, canviar la dieta per una que redueixi el consum de carn afavoriria una reducció dels impactes ambientals i de l’especulació que comporten grans explotacions ramaderes i de monocultius. Com a consumidors, caldria informar-nos de les iniciatives que es duen a terme a moltes ciutats pel que fa a horts urbans, cooperatives de consum… i plantejar-se fins a quin punt seria possible tornar a l’agricultura tradicional (que no convencional), sense pesticides, herbicides, transgènics ni fertilitzants sintètics que contaminin sòls i aqüífers i que degradin l’agrobiodiversitat. Fins i tot es podria estendre la pràctica de l’autosuficiència: produir el que un mateix realment necessita, cosa que es podria traslladar en comunitats rurals).
Respecte el sistema productiu, valdria la pena potenciar la producció local agroecològica per acostar el producte al consumidor. Val a dir que Catalunya té molt de potencial per a abastir el consum ecològic de productes al territori, com és el cas conegut i estès de l’oli, el vi, els embotits o el formatge. L’altra qüestió important és que el consum de productes ecològics va lligat a un cost més elevat, i que potser no tota la població s’ho podria permetre. De totes maneres, està clar que el preu d’aquest productes és tal perquè el productor es beneficia d’una manera més justa ja que es paga pel cost real del producte sense especular. Tot i així, és cert que si tothom consumís productes ecològics es podria abastir a tot el territori?
Un altre punt rellevant del debat és l’eficàcia i la veracitat de les ecoetiquetes, i és que el prefix “eco” crida l’atenció, està de moda i és considerada una estratègia de marquèting, per això, moltes empreses s’inventen certificats i els utilitzen per augmentar les seves vendes, encara que els processos de producció, distribució i venda no siguin íntegrament ecològics. En aquests casos, no es tracta d’ecoetiquetes, sinó d’autodeclaracions ambientals, que no sempre estan provades per tercers. La identificació d’un producte o servei amb una ecoetiqueta requereix un previ anàlisi del cicle de vida i la certificació oficial associada a la ISO 14024.


Posant en comú les conclusions
Aquestes pràctiques estan condicionades per les polítiques europees que es basen en la subvenció d’activitats agrícoles. La PAC (Política Agrària Comunitària) té quatre eixos: incrementar la productivitat, garantir un nivell de vida equitatiu a la població agrícola, estabilitzar els mercats, garantir la seguretat dels proveïments i assegurar al consumidor subministraments a preus raonables; malgrat tot, com que es reparteixen en funció de la superfície posseïda, la majoria de les subvencions enriqueixen terratinents en comptes d’ajudar a qui realment ho necessita, que són els petits productors amb pràctiques agràries vinculades a l’agroecologia i a la sobirania alimentària.
Per això mateix, a l’hora de definir qui delega la sobirania, és important tenir en compte la capacitat de la societat per empoderar-se d’aquesta sobirania, que actualment sembla que recaigui en mans dels qui tenen poder econòmic. El cas és que l’interès individual pesa més que el col·lectiu en un sistema capitalista, representat simbòlicament per la butxaca, i que es basa en resoldre els problemes a curt termini sense plantejar-se si la solució és objectivament efectiva. Si es valorés més l’interès comú, en general es vetllaria per un sistema més just i equitatiu a nivell social, polític, econòmic i ambiental.
I per acabar el debat, es va discutir sobre quin paper té la universitat a l’hora de treballar el concepte de Sobirania Alimentària, els futurs ambientòlegs i ambientòlogues van observar que hi ha una manca de coneixement i que no se sol incloure en els plans docents de les assignatures. Per la qual cosa, es van plantejar dues estratègies bastant diferenciades per incorporar el concepte en qüestió:
  • Englobar-lo en el marc d’assignatures concretes del Grau, com podrien ser Medi Ambient i Societat (on ja s’esmenta), Economia Ambiental i dels Recursos Naturals, Gestió i Planificació dels Recursos i del Territori… D’aquesta manera es pot incidir en l’interès que pot tenir l’estudi i la pràctica de la Sobirania Alimentària a nivell curricular o personal.

  • El que sembla més interessant i del qual se’n pot treure més suc però, seria que es treballés transversalment en moltes més assignatures, i inclús traslladar el debat en altres facultats i graus i fer seminaris conjunts. D’aquesta manera, s’enriquiria molt la formació en referència a la Sobirania Alimentària, i es denotaria que no només és una reivindicació a mans d’ambientòlegs, sinó que abraça un sector professional molt més ampli.

  • Autor: Paula Llaurador Coll
  • Estudis: Ambientòloga

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada