Desemmascarem el sistema energètic des d’un punt de vista crític

Des de fa uns anys, l’opac sector energètic ha generat molts debats al seu voltant, en relació a la producció, la distribució i en general, a la gestió del subministrament de l’energia que teòricament hauria d’arribar a tots els habitatges, ja que legalment és considerada un bé comú. La factura de la llum tendeix a l’alça, mentre moltes famílies es veuen ofegades a l’hora de pagar-les.

La intenció d’aquest article, a part de generar debat, és desemmascarar el sistema, saber què passa i com podem fer-hi front. Comptem amb presentacions, xerrades, debats, tallers, jornades i material audiovisual per fonamentar-ho.

El model energètic actual i les seves problemàtiques

Si l’energia és un bé comú, no té sentit que sigui tan cara. Per què es paga un preu tan elevat per l’electricitat i el gas? La factura representa quelcom més que el consum energètic corresponent? Què inclou la quota fixa de la factura? És igual per tot tipus de consum i famílies?

Per respondre aquestes preguntes cal analitzar com funciona el sistema energètic (que coincideix bastament amb el del gas natural), i és que a l’Estat espanyol, l’any 1997 es va liberalitzar el mercat elèctric, i la gestió i el subministrament de l’energia van passar a estar de mans públiques a mans privades. Això ha va permetre que les polítiques públiques emeses pel govern espanyol esdevinguessin estretament influenciades per UNESA, la corporació de les companyies del sector energètic espanyol (Endesa, Iberdrola, GasNatural Fenosa, e·on Espanya i EDP).

Aquest fet és demostrable a partir de la descomposició de la factura de la llum. La qüestió és que la quota fixa inclou uns “peatges” dels quals gran part beneficien a les companyies energètiques, malgrat que l’Estat hagi de garantir el subministrament d’electricitat i gas a tota la ciutadania com reconeix l’article 11.1 del Pacte Internacional dels Drets Econòmics, Socials i Culturals (PIDESC), aprovat per l’Assemblea General de Nacions Unides en 1966, en vigor des del 1977, firmat també per l’Estat espanyol.

Desxifrar la factura

La quota fixa de la factura, que representa un 50% del total i està “regulada” per l’Estat mitjançant polítiques públiques energètiques, inclou la Tarifa d’Accés de Tercers a la Xarxa (també anomenada tarifa de peatge), que inclou el lloguer de la infraestructura de la xarxa de subministrament elèctric de la Red Eléctrica Española. Curiosament també s’hi afegeixen d’amagat un seguit de costos com el que beneficia la Comissió Nacional de l’Energia, els extra costos extrapeninsulars, les pèrdues fruit del transport i de la distribució, les primes a les renovables, l’abonament social, la moratòria nuclear i el dèficit tarifari, entre d’altres; cadascun amb la seva controvertida definició i existència.

Mentrestant, la part variable de la factura correspon a la tarifa que s’assigna als consumidors depenent de la potència i la tensió contractada, més el preu de l’electricitat i el lloguer del comptador (si s’escau). Actualment, el preu de l’electricitat varia cada dia segons el cost de la seva producció i en funció de subhastes on participen diferents actors del sector energètic.

Justament el dèficit de tarifa ens explica la pujada del preu de la factura elèctrica, i és que a partir d’ara, el cost de l’energia es calcula a partir del preu de l’electricitat en el mercat majorista, hora a hora, durant el període facturat. Al canviar el sistema de preus de l’electricitat (publicat al BOE Núm. 131 de 30 de maig del 2014), és el govern espanyol qui el “regula”.

El monopoli energètic

El poder que tenen les companyies energètiques (UNESA) en la presa de decisions respecte les polítiques públiques a l’Estat espanyol és tan gran que dificulta la competitivitat amb altres empreses petites i mitjanes del sector.

L’estat espanyol es caracteritza pels vincles que hi ha entre el poder polític i la troika, i és que són tan estrets que el fet que els càrrecs més importants de la patronal estiguin ocupats per antics (o fins i tot actuals) membres de partits polítics de les diferents cambres, passa desapercebut. Almenys des de fa uns anys, a partir de l’emancipació de moviments, col·lectius i mitjans de comunicació prodemocràtics i anticapitalistes, a poc a poc i amb molt d’esforç, es va desmantellant l’entremat de tot plegat. En aquest sentit s’observa per exemple el cas de Pedro Solbes o l’Elena Salgado, que fitxa per Endesa (com consta en fonts de La Directa).

Curiosament, els interessos d’aquestes companyies energètiques giren al voltant d’un patró energètic dur (hard energy path) que es basa en l’explotació de fonts d’energia no renovables (combustibles fòssils i nuclears), un consum elevat, la implantació d’infraestructures tecnològiques a gran escala, amb l’objectiu de cobrir la demanda homogèniament i emmarcat dins d’un sistema centralitzat que els permet obtenir uns beneficis més quantiosos però que alhora genera moltes controvèrsies, lligades a problemàtiques ambientals, socials, econòmiques i polítiques. Entre d’altres conseqüències, un model energètic centralitzat implica una pèrdua considerable d’energia deguda a l’elevada existència de xarxes de distribució (cosa que significa una eficiència pobra), l’esgotament dels recursos energètics i el seu conseqüent augment del preu, impactes ambientals greus i l’empobriment de molts col·lectius de la població.

Un problema social, polític i econòmic

A l’any 2010 a l’Estat espanyol, a arrel de la reducció de la renda familiar i l’augment del preu de l’energia es va començar a parlar de pobresa energètica, concepte que segons l’Associació de Ciències Ambientals
Pot dir-se que una llar està en situació de pobresa energètica quan és incapaç de pagar una quantitat de serveis de l'energia suficient per a la satisfacció de les seves necessitats domèstiques i/o quan es veu obligat a destinar una part excessiva dels seus ingressos a pagar la factura energètica del seu habitatge. 
I s’explica per la confluència de tres factors:
  • Baix nivell de renda: en molts casos les persones que viuen en aquesta situació són aquelles que reben prestacions socials, treballen a temps parcial, estan a l’atur i /o estan endeutats. A més, habitualment no es poden permetre viure en habitatges adequats (viuen en edificis que requereixen reformes i millores en eficiència energètica). En molts casos tampoc disposen de sistemes de calefacció. El nombre de ciutadans que han patit una disminució d’ingressos significativa es va fer alarmant a conseqüència de la crisi econòmica general que s’ha desenvolupat en aquests darrers anys. 
  • Baixa qualitat de l’edificació: és un problema estructural que afecta a gran part del parc d’habitatges ja que més del 50% dels habitatges van ser construïts abans que s’apliqués qualsevol normativa de regulació tèrmica. Aquest fet té unes conseqüències més greus per a les persones econòmicament vulnerables i amb problemes de salut, però en general té un impacte en tota la població que viu en edificis d’aquestes característiques (no es pot mantenir la temperatura adequada i calen més recursos econòmics per climatitzar les estances). 
  • Increment dels preus de l’energia: afecta especialment a les famílies amb nivells baixos de renda perquè troben dificultats per pagar les factures. En els darrers 10 anys el preu de l’electricitat s’ha encarit en més del 50% tot i que el nivell de vida i el poder adquisitiu de la població s’ha mantingut igual o fins i tot hagi empitjorat. El sistema elèctric espanyol mostra una gran ineficiència: amb la seva liberalització l’any 1997 es pretenia aconseguir que el mercat lliure fes baixar els preus, però la seva organització no ha fet més que provocar la pujada dels preus i l’establiment d’unes càrregues fixes tot i que el consum sigui mínim o, fins i tot, inexistent, lluny del concepte d’equitat i justícia social.
Vinyeta que satiritza la situació de pobresa energètica que viuen moltes famílies.
Mingote, ABC
Segons l’informe Pobreza Energética en España. Análisis de tendencias (ACA, 2014) a l’any 2012 el
17% de les llars espanyoles tenien despeses d’energia desproporcionades (7 milions de persones) i el 9% eren incapaços de mantenir el seu habitatge a una temperatura adequada a l’ hivern (4 milions de persones), la qual cosa suposa un augment respecte l’any 2010 del 34% i el 19%, respectivament.

Les dades de Catalunya indiquen que les empreses distribuïdores en règim de monopoli de la llum (Endesa) i del gas (Gas Natural Fenosa) van obtenir a l’any 2012 2.771 milions d’euros i 1.657 milions d’euros respectivament en concepte de beneficis, a la vegada que tallaven l’electricitat a 1.4 milions de persones a l’Estat espanyol segons xifres de l’Aliança per combatre la pobresa energètica.

La mateixa font alarma de la gran taxa de morts prematures a l’hivern (entre 2.300 i 9.000), xifres molt més elevades que les morts en accidents de trànsit (1.130 el 2013), per exemple. Altres conseqüències són l’impacte sobre la salut física, en especial a persones vulnerables com ara els nens, la gent gran i les persones amb malalties cròniques. El rendiment físic i intel·lectual també es veuen afectats, així com la salut mental; viure en una casa en males condicions pot causar ansietat, exclusió, insomni, inestabilitat familiar, aïllament social o fracàs escolar.


Les alternatives: les renovables i la sobirania energètica

El llibre El Col·lapse és evitable. La transició energètica del segle XXI (TE21) i moltes de les jornades que s’organitzen des la Fàbrica del Sol, són casos que analitzen en profunditat el model energètic actual i, discuteix i proposa alternatives.Els autors de l’obra (Ramon Sans Rovira i Elisa Pulla Escobar), realitzaren el treball a partir d’una publicació d’en Carles Riba (Recursos energètics i crisi. La fi de 200 anys irrepetibles), que analitza les causes i les conseqüències del model energètic associat al sistema capitalista que domina el planeta en els últims segles.

Infraestructures per l'aprofitament d'energia provinent de fonts renovables
Així doncs, agafant aquest document com a antecedent, van investigar amb més profunditat les alternatives possibles, tenint en compte qui gestiona actualment les fonts, la transformació i la seva distribució; també van agafar d’exemple casos com el d’Alemanya, que tenen un model energètic descentralitzat. Entre tot, el llibre suggereix una Transició Energètica cap a un model sostenible i basat en renovables, on s’hi inclouen càlculs numèrics i econòmics que comparen els costos, les potències i superfícies dels dos models, amb els quals demostren que seria viable dur a terme aquest procés de transformació del model energètic convencional, també vinculat a àmbits més socials com per exemple la demanda real d’energia a petita escala.

En definitiva, es planteja una pauta a seguir per tal d’esquivar la crisi energètica que impera en la nostra actualitat, ja que es preveu que fins el 2050 (sobretot després de reconèixer que s’ha arribat al peak oil) pujaran els preus dels combustibles fòssils fins que siguin inassolibles, cosa que intensifica les desigualtats socials.

Tot i així, els estudis sobre la transició energètica no contemplen els costos externs que suposaria haver d’importar les matèries primeres necessàries per construir les instal·lacions per a obtenir energia de fonts renovables, ja que al provenir de països del sud o en vies de desenvolupament, implicaria nombrosos impactes ambientals, socials, polítics i econòmics in situ.

A partir d’aquest treball, es podria definir l’antagònic del hard energy path, anomenat soft energy path, que es fonamenta amb un consum baix per càpita, una tecnologia a petita escala per satisfer les necessitats heterogènies en funció dels usos determinats dins d’un model energètic descentralitzat basat en energies renovables.

El poder de la societat civil 

Des de La Fàbrica del Sol es plantegen el concepte d’energia i les seves múltiples definicions. Hi ha molts interessos per homogeneïtzar aquest concepte que tenen un impacte negatiu. Per exemple, el fet d’abstreure el concepte d’energia i direccionar-lo cap a centralitzar el coneixement, la gestió i el control del recurs integra diferents tipus de paràmetres tècnics però infravalora els coneixements tradicionals (que no convencionals) que consideren l’energia un concepte més abstracte.

És interessant la reflexió sobre quin paper tenim com a consumidores i de quin poder disposem com a tals dins del sistema energètic. Està clar que som qui decidim què i com consumim per aquest motiu, podem canviar algunes coses. Però fins un cert punt, on entren en joc altres actors molt més poderosos que manipulen el model en funció d’unes estratègies de mercat que els interessen perquè els suposa una elevada obtenció de beneficis, les corporacions energètiques (UNESA, i en el cas de Catalunya, Fecsa Endesa).

La sobirania és un terme vinculat al poder i a la capacitat de prendre decisions. Des de la Fàbrica del Sol adopten el concepte de Sobirania Alimentària per aplicar-lo a l’energia, i d’aquí en sorgeix el de sobirania energètica, que es podria definir com
La capacitat i dret dels individus conscients de prendre decisions sobre quanta, d’on i quin és el tipus d’energia per satisfer les seves necessitats, sempre i quan no suposi impactes en l’entorn ni en la resta de comunitats i persones. Es basa sobretot en la descentralització i la regionalització del poder de decisió i control. 
Per tal de ser persones més sobiranes energèticament, se’ns exposen diferents propostes que no són excloents:

  • Una de les propostes que plantejades és participar en la Xarxa per la Sobirania Energètica i treballar amb cooperatives de consum com Som Energia, que garanteixen que la font d’on prové l’energia que es consumeix és renovable. 
  • També es pot considerar la producció d’energia pròpia o comunitària mitjançant tecnologies netes (solar tèrmica, solar fotovoltaica, aerogeneradors, biomassa i geotèrmica). Tot i així, en aquests casos, la inversió inicial és molt elevada i no s’ho pot permetre tothom, a més de ser tecnologies no gaire eficients, de moment. Actualment existeixen normatives i subvencions (encara que cada cop menys) que faciliten l’ús d’aquestes instal·lacions en cases i edificis particulars i públics. 
  • Una altra alternativa més econòmica es basa en el disseny d’habitatges. La (re)habilitació per la millora de l’eficiència energètica en cases i edificis, fomentant l’ús de materials reutilitzables, l’adequació de l’orientació, la ventilació i l’aïllament dels habitatges. En resum, tècniques que es basin en la construcció de cases bioclimàtiques. 
  • I per suposat, a nivell més individual, però no menys actiu, una es pot plantejar la reducció del seu consum energètic, basant-lo en la complaença de les necessitats bàsiques. Hi ha mil i un consells per fer-ho. 

Les paraules d’experts: portem el debat a la universitat

A mitjans de maig, Ambient Crític va dinamitzar una jornada sobre models energètics a la Universitat Autònoma de Barcelona amb l’objectiu de dur el debat sobre aquesta problemàtica a les aules, ja que malauradament en molt poques ocasions el sistema educatiu ho permet (tema que podria treballar-se en un altre article).

Aquesta jornada duia per nom “Seria possible un canvi en el model energètic?” s’inicià amb l’emissió del capítol de Salvados en què posen acosten al públic el concepte de pobresa energètica, permetent a l’equip del programa entrar a l’interior de les cases d’aquelles famílies que manquen de recursos per poder pagar el deute que tenen amb les companyies elèctriques i de gas, quan en realitat són les mateixes empreses que tenen el monopoli i enverinen les factures de conceptes inintel·ligibles per cobrar uns sobresous i destinar finançament “públic” a perpetuar aquest model que es renta les mans quan es parla de pobresa energètica. Experts en el sector energètic expliquen el seu funcionament i l’origen del problema.

En la seva ponència, Pep Puig, president d’EuroSolar i professor de la UAB, va explicar l’origen de l’apoderament de l’energia per part d’escassos actors i la pèrdua del control de la ciutadania, a partir del descobriment dels combustibles fòssils i la creença imposada que només això és energia, oblidant el Sol i la Terra com a fonts.

Jornada de debat sobre el Model Energètic a la UAB, amb en Pep Puig, en Moisès Subirana i algunes de les estudiants assistents
Foto: Itsaso Guembe
Amb un llenguatge clar i una ironia crítica, Puig va intentar desmitificar algunes afirmacions que concep la societat, insistint en la necessitat de canviar el llenguatge utilitzat per tractar l’energia, ja que respon a interessos aliens als propis usuaris.

“No hi ha crisi energètica”, ja que l’energia solar rebuda en 20 dies al planeta equival a l’emmagatzemada a les reserves mundials de combustibles fòssils; el que es dóna actualment és un fracàs del sistema, dependent totalment d’unes fonts energètiques que s’acabaran exhaurint (com a explotació viable).

“Som consumidors d’energia” és un altre dels falsos mites utilitzats en la nostra expressió diària i que contradiu el principi bàsic termodinàmic al considerar que l’energia ni es crea ni es destrueix, sinó que nosaltres l’aprofitem o la transformem. Això sí, es necessiten materials per obtenir-la (carbó, hidrocarburs, urani enriquit...). Tanmateix, l’aprofitament del flux natural de l’energia solar no suposa el consum privatiu de cap recurs. A més, les persones mateixes emetem energia en forma de calor o de treball al medi.

“A més energia, millor nivell de vida” és una idea que promou les desigualtats i que s’allunya de l’ideal de vida sostenible i equilibrada. És necessari establir un valor d’energia necessària per persona que li aporti confort i benestar, però sense malbaratar-la, de manera que tots els ciutadans del planeta els puguin tenir satisfets; si uns usen molta energia, els altres no gaudeixen del mínim necessari.

Va acabar el seu col·loqui amb una defensa ferma de la viabilitat de les tecnologies renovables, cosa que va tornar a afirmar a la part final de la jornada amb les qüestions i aportacions dels assistents. Se li van plantejar situacions com les que viuen els col·lectius que no poden invertir en instal·lacions d’aprofitament d’energies renovables, cosa que es podria resoldre demanant microcrèdits a banques ètiques (que al cap i a la fi, garanteixen seguretat en les seves inversions).

Després de la intervenció d’en Pep Puig, era el torn d’en Moisès Subirana, activista de la plataforma Aigua és Vida. Va fer referència a l’origen de les polítiques de privatització de la gestió de l’aigua a partir dels anys 80 a Sud-america, forçades per imperatius del Banc Mundial. El seu fracàs en aquests països, on no es va aconseguir fer arribar aigua i sanejament a tota la població i els inversors privats tenien dificultats per cobrar els serveis, va fer que aquests últims focalitzessin la seva atenció en mercats europeus i més estables.

En l'actualitat, a l’Estat espanyol, el 50% de la gestió de l’aigua en alta està en mans privades; a Catalunya el percentatge assoleix el 90%, on justament el 90% d’aquestes estan en mans d’Aigües Ter Llobregat, empresa privatitzada fa uns mesos. Aquest últim moviment, privatitzant la gestió per 50 anys, ha estat incentivat per una decisió política per sanejar els comptes de l’organització, que tenia lleugeres pèrdues. AGBAR és la societat que gestiona l’aigua en baixa a Barcelona després d’una adjudicació fraudulenta. Recolzat per gràfics i diagrames, Moisès va exposar la realitat de la gestió d’aquestes empreses i la seva estreta relació amb els òrgans de poder dels ajuntaments i la Generalitat de Catalunya, observant nombrosos casos de traspassos de càrrecs públics a privats i visceversa.

Aquest fet fa plantejar fins a quin punt els dirigents públics responen a interessos dels ciutadans o particulars. El punt optimista va venir amb la mostra d’alguns exemples de remunicipalització del servei d’aigua en diverses ciutats i pobles, com París o Reus, amb la finalitat de reduir les càrregues econòmiques innecessàries i apropar la gestió a la població. Va acabar la seva ponència animant als assistents per interessar-se i exigir informació de la gestió de l’aigua en els seus municipis, ja que és un tema opac on, en ocasions, ni els propis dirigents en coneixen el funcionament.


Així doncs, a grans trets... 

En el cas espanyol, el model energètic està manipulat i monopolitzat per la patronal energètica (UNESA), que controla la producció, la distribució i la comercialització de l’energia, com també el traspàs de càrrecs polítics a les seves juntes rectores a canvi de polítiques energètiques favorables per aquests lobbies, creant alhora desorbitades desigualtats socials i un greu impacte ambiental.

Aquest és un dels principals motius de la crisi del model energètic. Com també ho són: els peatges en la factura de la llum, les rendes familiars baixes, l’augment de preus del consum energètic, les males condicions dels habitatges, que entre d’altres donen lloc a aquest altre concepte que ha sortit a la llum recentment: la pobresa energètica.

Malgrat tot, existeixen exemples de països europeus i experiències que tenen molt més fàcil el canvi de model que aquí, ja sigui perquè ja l’han adaptat o perquè tenen sistemes en què és permesa certa democratització del bé comú energia (en termes de gestió, transformació, distribució i comercialització). En el cas de Berlín i Hamburg, s’han dut a terme referèndums per decidir aspectes sobre el model energètic que vol el poble, cosa que descentralitza el poder i la popularitza la sobirania.

Per tant, un dels passos més significatius que es podria fer des de dins d’aquest sistema per transformar-lo, com a persona i com a comunitat, és la desobediència civil que en basa en: la reducció del consum energètic, la contractació d’una cooperativa verda, la producció de la pròpia energia mitjançant fonts d’energia renovables, la participació en plataformes ciutadanes per la transformació del model energètic per tal de fer-lo més tecnològicament net, socialment just i ambientalment sostenible.

Fonts consultades: 

3/24. [En línia] www.324.cat

Asociación de Ciencias Ambientales (ACA). Web oficial de la Asociación de Ciencias Ambientales. [En línia] http://cienciasambientales.org.es/

Asociación de Ciencias Ambientales (ACA). ¿QUE ES LA POBREZA ENERGETICA? [En línea] http://www.cienciasambientales.org.es/docpublico/pobrezaenergetica/Ficha1.pdf.

Itsaso Guembe, Queralt Grau, Paula Llaurador. Pobresa enerètica. Aproximació geogràfica, Energia i Societat, 2014

Jordi Évole, Ramón Lara. Ciudanos que no pueden pagar. El Terrat, 2014.

La Directa. [En línia] http://directa.cat

MiFactura. [En línia] http://www.mifactura.es

PAH Barcelona. Plataforma d'Afectats per la Hipoteca. Aliança per combatre la pobresa energètica. [En línea]
http://pahbarcelona.org/2014/02/12/alianca-per-combatre-la-pobresa-energetica/.

Xarxa per la sobirania energètica. [En línia] http://xse.cat/



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada