Debatent sobre els límits de la crisi actual: és primer l’ou o la gallina?


Any rere any, quan la calor comença a arribar i el sol convida a sortir fora, els i les estudiants de Ciències Ambientals de la Universitat Autònoma de Barcelona fa una estada de dos dies en una casa de colònies aïllada del món, amb estudiants de tots els cursos. L’any passat, amb una participació altíssima d’unes dues-centes persones, Ambient Crític va decidir fer-hi el seu primer taller. L’objectiu general de la trobada era portar al terreny ambiental la vella discussió sobre què va ser primer, si l’ou o la gallina. Dit d’altra manera, ens vam platejar debatre si la crisi ambiental és causa o conseqüència de la crisi econòmica, sense donar més rellevància al resultat de la discussió, sinó en el procés mateix. El debat constava de tres línies: la primera era sobre les causes, la segona sobre conseqüències i l’última sobre alternatives. Amb aquest petit article us volem fer un resum, no només del que es va dir, sinó de l’interrelació del que entenem per crisi econòmica, i el que veiem com a crisi ecològica.


Les causes 

“D’on surt l’ou, d’on surt la gallina?”

Per entendre aquesta interrelació ens cal començar parlant de les causes ecològiques de la crisi econòmica actual. Queda clar que l’explotació de diferents recursos a molts nivells i els interessos que hi ha darrera han agreujat la conjuntura econòmica actual. El més extrem de tots és el cas del petroli. La seva extracció i processament és necessària per al creixement de l’economia, degut a la quantitat d’activitats econòmiques que en depenen, des de la producció d’aliments, passant pel transport, fins al funcionament d’empreses. Les reserves de petroli, però, són finites. Quan un pou comença a ser explotat, la seva evolució queda determinada per les propietats geològiques del pou, el ritme d’extracció i les reserves restants. El concepte de Peak Oil es refereix al moment en que s’arriba al màxim de producció global de petroli. Els científics més optimistes situen aquest pic al 2020, mentre els més pessimistes diuen que va ser el 2005. És a dir, en un terme mig, actualment ens trobem a la meseta de producció màxima. Així dons, es podria arribar a un Oil Crash, el moment en que el petroli cada vegada es produeix en menor quantitat i, per tant, una societat basada en el petroli deixa de ser viable.

Per veure alguns exemples de la importància del petroli a la nostra societat, podem analitzar el PIB. La relació entre consum d’energia i PIB d’un país és i ha estat molt estreta des de la revolució industrial. Això implica, doncs, que és necessari un consum d’energia cada vegada més alt per poder seguir creixent econòmicament i augmentar el PIB. A part de que aquest augment sigui impossible i insostenible, tenint en compte la teoria del Pic del Petroli, implica que el PIB actual estaria decreixent o estancant en el millor dels casos, sent una de les principals causes de la crisi financera actual. Un altre exemple pot ser l’influencia d’aquest material en els aliments. La mecanització del camp, concentració de terres i la dependència de pesticides, herbicides i altres tipus de químics que s’afegeixen als aliments, fa augmentar el consum de petroli per cada unitat produïda d’aliment. Això fa fluctuar els preus dels aliments en funció de la fluctuació dels preus del petroli, i dóna lloc a l’especulació. En un horitzó futur de Oil Crash, els preus dels aliments es podrien disparar juntament amb els del petroli.

Un dels grups de debat proposa alternatives.

Les conseqüències

“Què en surt de l’ou, què fa la gallina?”

La crisi econòmica actual, però, també ha donat lloc a unes conseqüències ambientals, més o menys conegudes per la població. Un exemple en podria ser la privatització de l’empresa pública Aigües Ter-Llobregat, que subministra l’aigua a la majoria de municipis de la Regió Metropolitana de Barcelona, que va ser adjudicada a l’empresa Acciona. Agbar va portar el cas al TSJC, qui va resoldre que el procés havia estat irregular. Amb tot això, la factura de l’aigua d’ATLL ha pujat un 44% fins a l’actualitat. L’aigua no ha estat l’única a ser privatitzada, la Junta de Castilla-La Mancha va demanar un informe intern per iniciar el procés de venda de 50 finques forestals públiques, i la Generalitat Valenciana planeja lloguers a 20 anys dels boscos públics.

També són conegudes diverses reformes, defensades amb l’excusa d’una millora econòmica, com seria la reforma de la Llei de Costes per promoure el desenvolupament urbanístic del litoral. La proposta redueix la zona de servitud de 100 a 20 m, amplia les concessions 75 anys més, legalitza indústries regulars i prorroga la presència de les més contaminants. Però la reforma més important és la coneguda com a Llei Òmnibus. Aquesta “simplifica, agilitza i reestructura l’administració i promou de l'activitat econòmica”. Les clàusules ambientals més importants són: La desprotecció del Parc Natural de Cap de Creus, permetre que les empreses autoincinerin residus no perillosos, permetre la privatització de l’aigua, eliminar casos en que es requereix EIA, permetre la caça de fringíl·lids per a concursos de cant i obrir l’accés a vehicles de motor de les pistes forestals estretes. Si repassem les notícies recents, podem veure’n conseqüències directes, com la manca de EIA del projecte Castor de emmagatzegament de gas i els terratrèmols que va provocar, el nou restaurant que es vol obrir al Cap de Creus o el tema anteriorment esmentat de la privatització de l’aigua.

Pel que fa al model energètic, és ben coneguda la retirada de la subvenció a les energies renovables, que desincentiva la producció d’aquestes, alhora que es mantenen subvencions al carbó i subvencions encobertes al cicle combinat i a les nuclears, i es donen permisos per fer prospeccions d’hidrocarburs per extracció de gas amb fractura hidráulica (Fràcking), localitzats a la Segarra un i a Osona, la Garrotxa i el Ripollès l’altre.

També cal mencionar les retallades en recerca, que suposen ja el 40% del pressupost que s’hi destinava abans de la crisi. S’han paralitzat uns 80 projectes, incloent diverses línies en medi ambient i sostenibilitat.


Les alternatives 

“La gallineta ha dit que prou, ja no vull pondre cap més ou”

Finalment, cal parlar d’alternatives al model actual, tant econòmic, però també polític, social o de valors. D’aquesta manera, es pot parlar de decreixement com a concepte polític, econòmic i social que s'oposa al relatiu consens polític actual sobre el creixement econòmic, en base a l’argument que no és possible el creixement econòmic continu en un planeta limitat. El decreixement com a tal planteja que la societat global haurà de reduir el consum de recursos naturals i, amb ells, l’economia. En la mateixa línia podem parlar de Transition Towns (ciutats en transició), el moviment internacional de persones que, davant d’un previsible col·lapse del petroli i l’amenaça del canvi climàtic, decideixen organitzar-se per fer-hi front, creant comunitats adaptables, resilients i autosuficients. Ambdues inclouen conceptes tant importants com sobirania energètica, un canvi de model a través del foment del consum d’energia provinent exclusivament de fonts renovables, o sobirania alimentària, el dret dels pobles a determinar les polítiques agrícoles i alimentàries que els afecten: a tenir dret i accés a la terra, als recursos naturals, a poder alimentar-se de forma sana i saludable amb aliments lliures de transgènics, a protegir i a regular la producció i el comerç agrícola interior amb l'objectiu d'aconseguir un desenvolupament sostenible i garantir la seguretat alimentària.

Això ens porta a mesures molt més centrades en l’aspecte social, i en la línia del pensament decreixentista s’argumenta que el treball també serà un recurs escàs. És per això que des d’un enfoc de justícia social es proposa una redistribució dels llocs de treball, reduint les jornades laborals, intentant abandonar el paradigma de treballar més hores per guanyar més poder de consum i, en canvi, destinar més temps a un oci no consumista. Aquest model de consum va lligat a la redistribució de la riquesa, i també a la tendència cap a un consum cooperatiu, on un conjunt de consumidors s’uneixen per dotar-se d’accés més directe possible al producte.

Fonamentalment, el que necessita de base aquesta alternativa al sistema actual, és un major empoderament democràtic, que va lligat a una democràcia més participativa, amb una implicació directa i real dels individus en la presa de decisions que els afectaran. Aquesta facilita als ciutadans la seva capacitat d'associar-se, organitzar-se i decidir en assemblea de tal manera que puguin exercir una pressió i influència directa en les decisions polítiques i socials.

No podem tancar el debat amb una conclusió concreta de la relació entre l’ou i la gallina. Queda clar que hi ha múltiples factors en joc, i una realitat molt complexa per analitzar. Podem esmentar, però, la bilateralitat del procés, el fet que la crisi ecològica agreuja (o fins i tot pot ser precursora de) l’ecològica, i que la crisi econòmica dóna peu a privatitzacions i sistemes de perpetuació del sistema econòmic actual que només perjudiquen el medi ambient. Cal acabar subratllant també que existeix un debat ric i treballat i unes ganes d’augmentar la consciència sobre la importància de la crisi ecològica i el seu coneixement, i un anàlisi profund i crític dins les ciències ambientals que “només” cal ser traslladat, amb paciència i gota a gota, a la societat que ens envolta.

  • Autora: Anna Pérez 
  • Estudis: Ciències Ambientals

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada