El nostre paper com a creditors

Veia, fa poc, una vinyeta humorística on es satiritzava la visió d’un paisatge per part d’un científic, transformant la senzillesa d’aquest en un mar de fluxes i equacions. I és que, molt sovint, et sorprens calculant la temperatura del cafè de bon matí, o fins i tot imaginant com deu ser el cicle de vida d’un producte, recordant aquelles classes de física o ecologia.

Precisament això em va passar pel cap un matí quan, mig adormit, em vaig quedar mirant el pot del cacau que algú havia deixat a la taula. Va ser en veure el característic dibuix que representa dues dones recollint cacau quan vaig recordar la clàssica cançoneta del negrito que tan alegrement cantava les virtuts d’aquest producte. Tot plegat, i sabent com s’ha extret aquest producte desde fa molts anys a Àfrica de forma molt semblant a la del cafè, resultava una escena bastant cínica. I és que per cap d’aquests productes no ens podem ni remotament imaginar una situació com la que ens presenten quan són clars exemples de explotacions insostenibles social i ambientalment.

 Un esmorzar és tota una lliçó de geopolítica cc Moverelbigote
Quan pensem en el cafè o la xocolata, sovint ens venen al cap països exportadors de productes processats de qualitat com ara Itàlia o Suïssa. Ecològicament sembla extrany que aquests dos països amb nul·la producció de la materia primera siguin referents tant forts en aquest àmbit. Aquests, doncs, són un cas explícit d’intercanvi ecològicament desigual, derivat directament de les relacions colonials històriques, en el qual es veuen clarament els fluxes ambientals asimètrics tant pels materials com per als preus unitaris, estant, en ambdós casos, el país del Sud en situació d’inferioritat. D’aquests fets se’n deriva el que es coneix com a deute ecològic, contraposat al molt més conegut deute extern que encara arrosseguen injustament els països en vies de desenvolupament.

Aquesta situació desfavorable s’explica per els següents factors: pel que fa als preus unitaris el motiu és clar, els països del Nord importen una materia primera àmpliament infravalorada per condicions d’extracció abusives i amb preus sota el cost real per no tenir en compte impactes ambientals i socials, mentre que exporten un producte processat i amb un gran valor afegit. Per altra banda, el vector de materials deixa al país del Sud subordinat de diferents formes. Primerament, en molts casos per la situació de dependència en quant a les necessitats creades per països desenvolupats de mitjans o productes bàsics (com ara llavors, fertilitzants i pesticides a l’agricultura) impedint el desenvolupament d’aquests territoris. En segon lloc, per l’exportació no retribuïda de capital natural amagat que comporten explotacions intensives, com ara els nutrients del sòl o la utilització de recursos hídrics de la zona. En darrer terme, pel no pagament de la indisponibilitat futura de recursos no renovables, fet que hipoteca l’economia d’aquests països depenents, ara, de l’extracció d’aquests materials, sense possibilitar la inversió en diversificació de futures fonts d’ingresos.

Ho tenim present en el nostre dia a dia, en productes i serveis quotidians. De forma molt clara, se’ns presenten constantment aliments fora de temporada, quan el seu cultiu seria impensable, comprats en països del sud, ignorant la sobreexplotació i degradació del sòl i que, a més, han hagut de ser transportats llarguíssimes distàncies amb el corresponent i desmesurat consum energètic. Els mòbils i la majoria d’aparells electrònics que utilitzem que minimitzen el volum del producte amb una elevada capacitat de procesament necessiten coltan, un mineral que a més dels grans impactes de la macromineria com l’acidificació de rius, s’extreu majoritàriament en explotacions clandestines al Congo, i al voltant del qual es presenta una de les pitjors guerres contemporànies pel control de recursos escasos.

L’energia que necessiten aquests mateixos aparells, i de la que Catalunya en té una dependència externa de més del 95% és, com ja sabem, un recurs vitalment lligat a les societats humanes, del qual es deriva l’actual crisi antròpica i entròpica. Com ja hem vist des de fa anys, en la lluita pel control del petroli tot s’hi val, i sembla que a l’extracció passa de la mateixa manera quan veiem les continues fuites de cru i d’aigües contaminades a la selva amazònica a Ecuador i Perú, o els enormes vessaments com al golf de Mèxic, els intents desesperats com el fracking i les darreres ofensives d’exploracions al Mediterrani.

Vista aquesta enorme depenència de la importació de minerals, biomassa, nutrients i energia en forma de combustibles fòssils i nuclears, a canvi de l’exportació de contaminació atmosfèrica, d’aigues i destrucció d’hàbitats, cal que definitivament la justicia ambiental es consolidi a la nostra consciència i cal definir el nostre paper al món com a creditors o deutors abans de passar de destruïr el medi a que ens destruïm amb ell.
  • Autor: Marc Iriani
  • Estudis: Ambientòleg

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada