De com un esdeveniment catastròfic pot fer canviar el món (o no…)

El 7 de novembre de 2013 un dels tifons més intensos dels últims anys va trasbalsar la societat mundial i els mitjans de comunicació: el Haiyan devastava les Filipines, i el sud est asiàtic en general, amb vents d’una velocitat de fins a 314 km/h, deixant, només a les Filipines, més de 5000 víctimes mortals, 5800 famílies desplaçades i pobles sencers en ruïnes.

Com que les Filipines formen part d’una zona geogràfica d’alts riscos i demogràficament molt vulnerable, ja disposen de mecanismes de gestió per aconseguir fons i restablir el funcionament del país en cas de tifons i terratrèmols, però no amb unes característiques com les del Haiyan. Aquest és un dels motius pel qual que calia recórrer a l’ajuda internacional.

El rol del canvi climàtic

Aquella mateixa setmana també succeïa un esdeveniment internacional de gran importància: la 19a Conferència de les Parts (COP per les sigles en anglès) del Conveni Marc de les Nacions Unides pel Canvi Climàtic (UNFCCC) a Varsòvia, Polònia. L’objectiu que marca aquestes negociacions és l’estabilització de la concentració de gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera, per impedir “interferències antropògeniques perilloses” en el sistema climàtic. Aquest conveni és el mateix que al 1997 va iniciar el Protocol de Kyoto, un acord vinculant que exigia a les parts signants reduïr les seves emissions de gasos d’efecte hivernacle una mitjana de 5,2% per sota els nivells de 1990. Des de llavors i fins a l’actualitat, el canvi climàtic ha esdevingut un problema global degut a la seva naturalesa: les emissions i els seus impactes no tenen fronteres i, per tant, és necessària la cooperació internacional per aconseguir una solució gobal per fer front al canvi climàtic. Com reduïr les emissions, però, és objecte de disputa entre els països en desenvolupament i els desenvolupats, cosa que complica les negociacions i fa que la solució sigui molt més dificil de determinar.

Per: UNClimatechange


Semblava que el tifó hagués de commoure a tots els delegats governamentals i organitzations que es trobaven a la COP, sobretot després de la intervenció del delegat filipí Naderev Sanyo, que recordava a la comunitat internacional la necessitat d’actuar i fer front al canvi climàtic:

“Typhoons such as Haiyan and its impacts represent a sobering reminder to the international community that we cannot afford to procrastinate on climate action. Warsaw must deliver on enhancing ambition and should muster the political will to address climate change.”

Amb aquestes paraules, volia anar una mica més lluny del que suposava aquesta catàstrofe en concret fent referència a la necessitat d’establir un protocol imminentment com a eina per a reduïr les causes que donen lloc a aquests cataclismes. També va recordar el tifó que just feia un any havia arrasat les illes Filipines, i al qual ja es va fer èmfasi durant la COP18.

De fet, va ser el cap de la delegació de la World Wild Foundation (WWF), Tasneem Esop, qui va remarcar aquesta “necessitat d’empènyer a les parts per tal d’arribar a un resultat positiu a Varsòvia”, malgrat que l’agenda del Govern Polonès estigués marcada per la indústria del carbó, que patrocinava la mateixa COP i irònicament tenia una conferència a la mateixa ciutat en les mateixes dates.

És sorprenent com, després de nombrosos desastres naturals que possiblement estan relacionats amb el canvi climàtic, els governs deixen oberts per la COP de París del 2015 (data límit per redactar el nou protocol de reducció d’emissions, tal i com es pretenia -sense èxit- a Copenhaguen), temes tant rellevants com la implantació de mesures concretes per reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle. Sembla que les enormes pèrdues culturals, socials, ambientals i econòmiques passin desapercebudes davant dels ulls dels grans “poders” mundials.

La capacitat de presa de decisions en aquesta cimera anava tant lligada a uns interessos determinats que la menció de solucions eficients per resoldre les conseqüències de catàstrofes com aquesta (i encara més important però menys discutit, de les possibles causes), va ser poc rellevant en els diferents grups de discussió i a la posada en comú durant les plenàries. Aquests passos haurien d’haver anat encaminats cap a un acord urgent sobre la reducció d’emissions de gasos d’efecte hivernacle i proporcionar recursos i fons als països més desafavorits per prendre les seves pròpies accions per poder fer front al canvi climàtic.

No tot són males notícies: l’establiment del mecanisme Loss and Damage

A pesar de les crítiques a aquesta COP19, Haiyan ha estat un petit impuls per una de les demandes més importants del Sud Global: l’anomenat Loss and Damage (Pèrdues i Danys). Aquest mecanisme defineix una compensació per a la recuperació d’un país després de desastres com els provocats per un tifó, només (i subratllem només) si es prova que aquests desastres han estat directament provocats pel canvi climàtic.

La proposta d’aquest mecanisme, evidenment, surt dels països en desenvolupament, mentre que la majoria de països desenvolupats consideren que el dispositiu de Pèrdues i Danys ja es troba inclòs dins els mecanismes existents de mitigació i d’adaptació al canvi climàtic.

Així doncs, a la COP19 es va establir el “Mecanisme Internacional de Pèrdues i Danys de Varsòvia”, que s’inclou dins el Marc d’Adaptació de Cancun. Aquest assessorarà les pèrdues i els danys associats al esdeveniments climàtics extrems, i també esdeveniments més graduals però igualment perjudicials en països en vies de desenvolupament que siguin particularment vulnerables als efectes adversos del canvi climàtic. El document aprovat per tal de començar a treballar en aquet mecanisme destaca la necessitat d’un coneixement més detallat i la comprensió de les propostes de gestió del risc; enfortir la coordinació i el diàleg, la coherència i les sinèrgies entre les parts implicades (països del Nord i del Sud Global); i finalment donant suport als països afectats, incloent el finançament, la tecnologia i el coneixement. Entre d’altres, també es va acordar la creació una comissió executiva que es responsabilitzarà de redactar un informe anual per presentar-lo a les properes Conferències de les Parts.

En conclusió…

Amb tot plegat, i des d’un punt de vista més crític, es pot concloure que malgrat tinguin les eines i el poder per fer-ho, a les grans potències mundials els costa fer passos importants per canviar les estratègies i el rumb del planeta cap a un model realment cooperatiu i beneficiós per totes les parts, tan a nivell econòmic, social i polític com ambiental.

No obstant, no podem ignorar la instauració del mecanisme de Loss and Damage que es va impulsar a la COP18 gràcies a l’interès de les parts més vulnerables. Això demostra que a poc a poc, potser sí que és possible anar avançant envers un món més just.



Links recomanats per a més informació:

  • Earth Negotiations Bulletin. A reporting Service for Envionment and Development Negotiations. Published by the International Institute for Sustainable Development (IISD). Vol 12 No. 583 - 594
  • Negociaciones Climáticas. Varsovia Noviembre 2013. Boletín ONG. Volumen CXXXV. Emisión núm. 1 - 11 
  • En aquest enllaç podeu consultar articles publicats a The Guardian relacionats directament amb la COP19 de Varsòvia i amb el concepte de Loss and Damage:
  • http://www.theguardian.com/environment/cop-19-un-climate-change-conference-warsaw

  • Autores: Paula Llaurador Coll i Anna Pérez Català
  • Estudis: Ciències Ambientals

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada