Dues pedres, la mateixa ensopegada

Diu la dita que “l’home és l’únic animal que ensopega dos cops amb la mateixa pedra”. Quanta raó trobem a la saviesa popular… i ves per on, en matèria de legislació ambiental l’Estat Espanyol s’ha encarregat de confirmar-nos-ho i és, tal i com veurem, un molt bon predicador de tal frase.

Onze anys més tard d’una de les catàstrofes ambientals més importants de la història d’Espanya, la conclusió d’un règim jurídic i la seva expressió en forma de sentència a través d’un jutge és que aquí no ha passat res, que contaminar a Espanya a gran escala un cop més surt de franc. I la jurisprudència és en aquest sentit ben clara: els dos destastres naturals més grans provocats per l’acció de l’ésser humà a l’Estat Espanyol durant la democràcia, el desastre de les mines de Aznalcóllar l’any 1998 (on es va produir el trencament d’un dic de contenció i es van alliberar milers de tonelades de fangs tòxics derivats de l’activitat metal·lúrgica) i el desastre que origina la posada en marxa d’aquest article, el Prestige, s’han conclòs amb idèntics resultats: no hi ha responsabilitats penals.

El Prestige enfontsant-se davant les costes gallegues

En el primer cas es va demostrar que el dic es va trencar ja que l’empresa va anar ampliant la capacitat de la bassa amb la també conseqüent ampliació del dic. No cal ser molt espavilat per conèixer que tot té un límit, a la natura de fet és una de les lleis universals. Doncs bé, la sentència del Jutjat de Primera Instància i Instrucció nº2 de Sevilla va dictaminar que la bassa i el dic es van construir segons els coneixements i les tècniques disponibles de l’època i, per tant, eximia a l’empresa de responsabilitats penals per uns danys que no es poden quantificar per molt que la part demandant, la Junta de Andalucía, reclamés 90 milions d’euros a l’empresa. Aquí tindríem l’ensopegada amb la primera pedra i el greu problema: les autoritats no han après res d’aquella tragèdia perquè 4 anys més tard va venir la segona ensopegada amb conseqüències igualment tràgiques.

La decisió de portar el vaixell carregat de fuel ben lluny de la costa s’ha demostrat que va ser la pitjor decisió que es podia prendre en aquell moment. El resultat en totes dues ocasions va ser devastador i l’impacte tant en ecosistemes terrestres com marins ha sigut tràgic. Milers d’animals morts, flora característica de la zona desapareguda, milers d’espècies que van veure la seva vida i el seu lloc per desenvolupar-la completament alterats, centenars de quilòmetres de costa galega i del curs del riu Guadalquivir destrossats, un impacte socioeconòmic per a les zones afectades molt negatiu i molt anys després, cap responsable.

A l’estat espanyol no s’ha sapigut o no hi ha hagut l’interès de legislar a favor d’un medi ambient net i sostenible, d’un ecosistema en equilibri que permeti a totes les espècies animals i vegetals viure en comunió. Ha primat i continua primant l’interès privat per sobre del públic. És cert que en els últims anys la normativa europea i espanyola han avançat en una línia més dura contra aquells que situen el seu benefici per sobre del benefici col.lectiu, i que fins i tot trobem que la mare de totes les lleis, la Constitució, fa clara referència en el seu Article 45 al dret dels ciutadans a disfrutar d’un medi ambient adequat com a condició indispensable pel desenvolupament d’una persona. Malauradament, tal i com s’ha demostrat un cop més, és tot paper mullat.

per Daniel Alfaro

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada